Macarrisme

Baya Baye

Diari Menorca a 26.10.2025

Article al Diari

Les modes són com les onades: venen, se’n van i tornen a empènyer amb més força. I ara, el macarra, el quinqui, el “mal xerrat” ha tornat. En realitat, mai se n’havia anat; només esperava que li tornessin a deixar un micro davant, per poder ocupar un lloc en l’espai social. Es diu Victor Ballesteros, però tothom el coneix com en Baya Baye, i és el profeta del macarrisme català.

De Montgat un poble de 12.000 persones que trobem passat Badalona. És un “pagès de costa”, de mar i muntanya, que defensa el “garrulo”, el “pueblerino”, i ho porta com a bandera. Perquè al final, el macarra català no és el kinki de tota la vida; és aquell que xerra clar, sense pèls a la llengua, i es posiciona, perquè la narrativa del “políticament correcte” la que diu que tot és neutre i correcte ja no val. 

Baya Baye ho sap, i per això fa música que pica més que es sol un migdia d’estiu. Barreja el català i el castellà com ho fan moltes famílies, on la cultura catalana, l’herència andalusa i el mar, fan vida al mateix carrer. Ell reivindica el barri, la classe obrera, la perifèria, el mig xarnego que s’ha fet seu el català, el fill de pagesos, de pescadors, de mecànics, mestres de cases i de les dones que cosien per sobreviure. Reivindica aquell català amb accent del sud, amb paraules mestisses, amb caràcter. Perquè al final, ningú és d’un sol lloc. I aquesta barreja és la força de la nostra cultura. 

La música de Baya Baye és com una navalla amb la punta rompuda: bruta, real, sincera. Agafa les havaneres que quan érem petits, sentíem als vells del poble cantar un vespre d’estiu i li posa damunt un beat que sona com un motor de 49 trucat. No fa música per quedar bé, sinó per recordar que hi ha tot un poble que encara xerra fort, que no té pèls a la llengua, que no viu pendent del que diran.

Baya Baye ha sabut arribar a un sector de la població jove que provenen d'entorns rurals, o pobles molt petits que veiem com els centres urbans perden la seva essència, i a poc a poc tots s’assemblen, ja que tenen els mateixos negocis, les mateixes empreses. I la destrucció de l'entorn rural amb la construcció d’urbanitzacions que no aniran pels locals sinó per a persones que venen de països més rics i amb un poder adquisitiu molt més alt que els locals. Açò està passant als pobles pesquers, molts de Menorca, que per l’avarícia del sector hoteler i el beneplàcit de la classe política han deixat de ser pesquers i han passat a ser turístics, on s’han construït urbanitzacions al voltant d’aquests pobles, que han destruït l’essència d'aquests. On els pocs llocs que encara no han perdut la seva autenticitat, ho estan fent, i la seva gent, ha passat a ser un decorat per al turista

Baya Baye, ha sabut arribar a la gent jove, tant local com “xarnega”. Ha tornat a retreure expressions, maneres de xerrar dels nostres avis que la nostra generació havia perdut. Amb conceptes com el Barça, l’actitud Serrallonga, Lamine Yamal, Carles Puyol, Wayne Rooney, Luis Enrique, els pirates, el gamberro, l’orgull de poble, l’amor per la terra on un viu, i viure i xerrar sense pèls a la llengua, estem orgullosos d’on som, d’on venim i el que representem.

El macarrisme català no és un posat ni una moda: és una actitud. És dir soc d’aquí i què passa? És cantar com parles, vestir com vius i estimar el teu poble encara que el vulguin convertir en un centre comercial. És recordar i defensar la cultura amb els punys, amb la veu, amb la llengua viva. Perquè, al final, estimar la teva terra també pot sonar a 808, a ronquera i a orgull. Menorca també té macarrisme, un macarrisme de joves emprenyats que veiem que el que era casa nostra està següent comprat, dividit i comercialitzat per capitals estrangers. 

Un macarrisme latent, que encara ha de despertar. Un orgull menorquí, que va més enllà dels tòpics, no només som jaleos, ensaïmades, cales verges i tenim un xerrar curiós. Som ràbia, problemes, tenim caràcter i no ens deixam trepitjar, s'ha d'aturar de ser el “sirviente menorquin”, que canvia la llengua per no fer mal a l'altre, que calla davant el comportament del turista que abusa de nosaltres. Que veu com el lloc on ha viscut tota la vida l’expulsa i se sent estrany en la seva pròpia terra. Ràbia, mala hòstia i llarga vida al Macarrisme menorqui.