L'esquerra postmoderna
 |
| Portada del New York Post el dia següent de les eleccions |
El Postmodernisme o el Postmaterialisme, posa en qüestió molts de supòsits que la modernitat considerava com a fermes, com les veritats universals, el progrés lineal o la idea que la raó i la ciència poden explicar i ordenar tot. Es comença a qüestionar els grans relats que tenia la modernitat o les explicacions totalitzadores, com el marxisme, el liberalisme, el nacionalisme o inclús la mateixa idea de progrés. Els postmoderns ens diran que cap relat és universalment vertader, tots són construccions situades i amb el que ens hem de fixar és el context cultural, històric i social.
Amb el postmodernisme hi ha un èmfasi en les identitats, no hi ha un subjecte universal com el ciutadà, el proletariat o el poble, per açò apareixen moltes identitats particulars. De gènere, sexuals, ètniques, territorials, minories, comunitats específiques… Així el camp polític, es converteixen en quina minoria té el problema més gran. La política es converteix en la política de la diferència, d'haver de reconèixer l’existència de l’altre en comptes d'ajuntar-se i lluitar per uns objectius comuns. Açò és el que ha matat a l’esquerra espanyola i mundial. En comptes d’anar tots a una, hi ha hagut una divisió, la lluita de la classe obrera sa dividit en petites lluites, en petits subgrups, que inevitablement xoquen. El feminisme, l’ecologisme, els antiracistes, la comunitat LGTB, els nacionalismes, els regionalistes, els socialistes, republicans, marxistes, anticapitalistes… Açò ha acabat en una fragmentació de l’esquerra en petites unions temporals, com Sumar.
Amb tantes de grupuscles dins l’esquerra, s’ha fet molt complicat entrar dins aquests espais. Per entrar, has de complir uns certs requisits ideològics, si no, quedes descartat. El progrés no és lineal, hi ha èpoques que s’avança més, altres que menys. El problema ve quan forces a la gent a avançar a un ritme que és massa alt. Trobau que un avi, que ha viscut una postguerra, podrà entendre tots els postulats de l’esquerra? Si hi ha molta gent jove que no arriba a entendre-ho tot, hi ha temes que no entenem o que no estem d’acord. Trobau que durant les grans revolucions, com la russa de l’any 1917, que va provocar la creació de l'URSS, o durant la Primera Internacional, tothom tenia una mentalitat tan progressista? Ni molt menys, hi havia gent que participaren en aquestes revolucions que avui en dia, Vox li semblaria d’extrema esquerra. Idò, per què anaven tots junts? Persones amb diferents maneres de pensar? Perquè tenien un punt d’unió, una lluita compartida, que era la lluita de classe. Els unia la lluita per millorar les condicions materials de la classe treballadora.
Ser d’esquerres no és el mateix que ser de dretes, els conservadors, no s’han de moure, no han de progressar, l’esquerra sí. I per avançar, per estirar a la gent a fer-ho, has de ser amable, amb ganes de dialogar, i comprendre a l’altra persona. Zohran Mamdani, el que serà el batle de Nova York a partir de l'1 de gener, sembla que ha entès açò. El seu lema era Nova York per a la classe treballadora. Què és classe treballadora? Tota aquella que es sentia identificada amb el seu discurs, ja està, no hi havia una classificació per renda ni per quin lloc de feina tens, ni per propietats que posseeixes. Mamdani ho ha sabut fer fàcil, volem una ciutat on la gent pugui tenir una vida digna, ja està. I per açò ha guanyat les eleccions. Un líder que s’ha construït des de baix, que no ha anat un dia a fer-se la foto a un barri pobre de Nova York i ja està, ell i el seu equip han estat allà, ha sabut crear una xarxa. La militància d’esquerra ha d’estar al barri, als llocs de treball i fer un Partit gran, de masses. Que quan una persona tingui un problema pugui acudir a la Seu, se senti acompanyat i escoltat. La millor arma de defensa contra el neoliberalisme és l’associació de classe.
Esperem que amb les reduïdes competències d’una batlia i amb el ja oligarca Donald Trump aconsegueixi el que ha proposat en campanya, i no es quedi en un quiero y no puedo com va ser Pablo Iglesias.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada