ROSALÍA

 

Portada de l'àlbum LUX

Diari Menorca a 03.12.25

La modernitat ens va prometre raó i progrés, que destruiria la irracionalitat, que acabaria amb totes les religions, però aquests darrers anys estem veient un boom de l’espiritualitat i el nou àlbum de Rosalia n’és un exemple. LUX ha demostrat que l’imaginari religiós s’escampa amb uns nous codis i una ressignificació de l’estètica eclesiàstica. Hi ha un fenomen cultural, un grup de la població, que agafa lo sagrat per la seva estètica. Sense dogmes rígids, i que actua com a refugi simbòlic quan tot sembla líquid i inestable.

Rosalia amb LUX, abandona l’època de Motomami, el reggaeton i les llargues ungles, i emergeix vestida amb un hàbit blanc de monja, els llavis daurats, un rostre serè i una mirada tancada, com un “nou relat” gràfic que beu de l’estètica catolica. Les cançons barregen orquestracions clàssiques, cors, referències a santes i textos místics, i inclús moments de provocació la tensió entre lo sagrat i lo profà. 

Aquest “boom” no és únicament superficial, el retorn a símbols religiosos: monjes, crucifixos, èxtasis místic, apareix com una resposta cultural a la crisi d’identitat que estem sofrint, per açò LUX és una reposta a una demanda que feim d’intensitat emocional, de transcendència, de silenci sagrat en un món saturat i complicat. 

Aquesta nova presència de la religió en la cultura popular moltes vegades coincideix amb l’augment dels corrents conservadors. Però no tot el que brilla és reaccionari, no hi ha una aposta ideològica clara, ni un retorn al dogma catòlic, sinó una fascinació per la iconografia i la càrrega simbòlica del catolicisme popular: la Mare de Déu, el cor immaculat, el rosari. 

En el cas de Rosalía, no hi ha una unió amb l’antic nacionalcatolicisme espanyol. Hi ha una apropiació d’elements visuals i simbòlics que circulen globalment, una reinterpretació actual, i una crida universal, a molta gent que relaciona lo llati amb lo catòlic.  

Rosalia no claudica a la religió sinó que la resignifica, no es sotmet a cap doctrina sinó que utilitza la religió catòlica com a llenguatge estètic. Aquesta nova visió, que fa Rosalia de la religió, no cau ni en ser una beata ni en la paròdia fàcil. Rosalía no fa el “sacrilegi” de reciclar sants i creus per vendre discos. En un món on les tradicions tant religioses com culturals o identitàries semblaven assassinades per la modernitat, emergeix una necessitat de “vestir-se de transcendent”, de recuperar el ritual, la solemnitat, l’estètica del lo sagrat. Però sense el dogma: com un escut buit on cadascú hi projecta les seves pròpies ferides, anhels o rebel·lies. La religió és una eina que pot servir per oprimir però també per alliberar. 

En aquest cas l’art serveix com a catalitzador d’experiències profundes, de recerca de sentit, de trobada amb allò que el món globalitzat “racional”, en el qual vivim no ens pot donar. Recuperar la imatge de la monja, el cor sagrat o el cant coral no signifiqui tornar al passat, sinó imaginar altres formes d’existència, més lentes, més simbòliques, i sobretot més comunitàries.